"Porto uns anys vivint i treballant en aquest barri. A partir del moment en què vaig decidir dur a terme el meu projecte al museu d'Aubervilliers, també vaig decidir fer-ho just al costat de casa. La idea de base del Musée Précaire Albinet és realitzar un projecte amb veïns, implicant-los en el que és important per a mi: l'art, i més concretament en el que m'agrada de l'art, és a dir, aquesta extraordinària capacitat que té, com a art, de poder canviar el món i la visió del món. L'art que actua, l'art que és actiu, l'art que no s'esborra i l'art que afirma. L'art s'afirma com a autoritat de l'acció. Actuar vol dir tenir esperança i ser responsable del que hom fa. El Musée Précaire Albinet és, per tant, una doble afirmació: una afirmació respecte de l'art, però també una afirmació respecte del lloc d'implantació del projecte, la Cité Albinet. (...) La bellesa del projecte, la seva afirmació i raó de ser és confrontar les obres originals amb un públic no exclusiu. (...) El Musée Précaire Albinet és una nova possibilitat d'aclarir i treballar la meva postura com a artista: no vull excloure a ningú mitjançant i a través de la meva feina -vull incloure amb el meu treball! Vull lluitar amb el meu treball contra el ressentiment i el narcisisme, contra la dictadura de la moral, del no-plaer, de la indiferència i del nihilisme! (...) Aquest projecte és la meva contribució a la vida pública com a artista. He volgut donar noves formes, he volgut inventar noves modalitats de resistència i afirmació. He volgut aportar una nova evidència. Aquest projecte ha demostrat que l'art pot conquerir un lloc privilegiat en els cervells, en els cors, sense exclusió. El Musée Précaire Albinet m'ha demostrat que l'art pertany a tothom. El Musée Précaire Albinet m'ha fet feliç!"
Thomas Hirschhorn, 2004
Entre maig i juny del 2004 Thomas Hirschhorn (Suïsa, 1957) va desenvolupar un dels seus últims projectes conegut com Musée Précaire Albinet entre uns blocs de pisos d'Auversvilliers, a la perifèria de París, on ell mateix viu i treballa. Sota la seva direcció, un grup de veïns va construir una estructura d'espais polivalents el contingut dels quals era, per una banda, l'obra de vuit grans artistes del segle XX, és a dir, Duchamp, Malèvitx, Mondrian, Le Corbusier, Léger, Dalí, Warhol i Beuys, prestades pel Centre Pompidou, i per l'altra banda, conferències, tallers d'escriptura, debats, jocs i festes.
Aquest projecte consta de quatre fases: la preparació (divuit mesos), la construcció (tres setmanes), l'obertura al públic (vuit setmanes) i la deconstrucció (una setmana). Un cop enllestit, durant vuit setmanes cada una de les quals es va dedicar a un dels artistes citats anteriorment, els veïns i les persones d'altres llocs convivien entorn a la idea comunitària de l'art. Per una banda dit museu com diu el seu nom és precari, és a dir, no disposa de climatització, ni de vigilància, ni departament pedagògic, entre altres equipaments propis d'aquestes institucions. I per l'altra banda és efímer, és a dir, disposa d'una particular temporalitat (vuit setmanes). Aquestes manques són la seva raó de ser ja que demostren que un museu pot no conservar, ni arxivar, ni dinamitzar culturalment un barri, sinó que existeix només com empresa col·lectiva subvencionada per la institució art, en la que es vol desenvolupar la capacitat de gestió dels veïns.
Respecte a la selecció del artistes el mateix Hirschhorn comenta: "He triat aquests artistes per la força i la bellesa del seu treball, la seva voluntat, a través de l'art, d'obrir-se al no-art. En aquest sentit, són artistes manifests, i no els he triat en funció del fracàs o de l'èxit del seu treball. L'art no ha de reeixir, ni de funcionar ni tenir èxit! L'art ha d'arriscar la transgressió a través de la superació i l'excés. L'art escapa del control constant. L'art no renuncia mai. Això és el m'interessa i que podríem discutir a partir de les obres exposades (...)".
Amb el Musée Précaire Albinet tots els temes administratius i logístics han quedat en un segon terme. Segons el nostre artista "Amb el préstec d'obres originals per part del Centre Pompidou -al qual ningú no havia cregut realment durant força temps-, vam anar fins als límits de la institució. Un cop in situ, a la cité, quedava clar que hi havia coses força més importants a gestionar que el que està escrit en un contracte de préstec. És una prova magnífica de la força de l'art, de la seva no-submissió, que pugui encara, avui en dia, estar al cap d'una confrontació d'aquest tipus. Que través de l'art es pugui demostrar que tots aquests temes de tècnics de seguretat, llum, higrometria, que tots els documents administratius no són tan importants, però que el que realment importa és el tema del respecte, de l'amor, el diàleg i el compromís (...)". Així doncs, la seguretat, les assegurances, la temperatura, els contractes, entre molts altres temes burocràtics, han estat substituïts per la gestió de les qüestions més fortes i essencials vinculades als problemes humans realment importants.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada