Davant la crisi de l'esfera pública per generar i contenir sentit, l'anàlisi del fet expositiu ha estat al llarg del segle XX un tema d'especial interès tractat per artistes, comissaris, crítics i acadèmics. Tal i com ens defineix Thinking about exhibitions "Les exposicions són el lloc principal d'intercanvi en l'economia política de l'art, on es construeix, es manté i ocasionalment es deconstrueix la significació. En part espectacle, en part esdeveniment sociohistòric, en part dispositiu estructurador, les exposicions -especialment les d'art contemporani- estableixen i administren els sentits culturals de l'art. Tanmateix, malgrat la creixent importància de l'exposició, tot just ara s'estan escrivint i teoritzant les seves històries, les seves estructures i les seves implicacions sociopolítiques". Per tan, l'exposició és el dispositiu a partir del qual l'art es dona a conèixer, és el principal àmbit mitjà de distribució i percepció de l'art, és el lloc primigeni on es generen els debats crítics envers les pràctiques artístiques, és el primer context públic en què l'obra es mostra a l'espectador, és un element inseparable de l'evolució de les pràctiques artístiques ja que els artistes van figurar entre els primers comissaris quan van incorporar a la seva obra les preocupacions derivades de l'encontre amb el públic, arribant al punt de considerar l'exposició com una nova disciplina artística, com a obra d'art final. D'altra banda, aquesta atenció envers l'exposició també ha generat un major interès cap al seu artífex, és a dir, el comissari, figura que ha evolucionat ràpidament en aquests últims anys.
A continuació dedicarem unes paraules a les preocupacions contemporànies per redefinir nous models expositius a partir de la idea d'escola en primer lloc, i d'arxiu en segon lloc. Aspectes interessants que s'estan desenvolupant en el nostre present continu i que mereixen una atenció especial en aquest projecte.
Existeixen algunes connexions i diferències entre les idees d'escola i exposició. Per una banda, l'escola és un dels llocs on s'ofereix educació, voluntat que comparteix amb el fet expositiu. No obstant, la primera dóna a l'alumne un context on aquest té una educació continuada i on evoluciona a nivell personal. Per altra banda, l'exposició (o la idea tradicional d'exposició) és el resultat d'un procés, és un espai on l'espectador rep un missatge definit o algunes qüestions que es presenten. Des de la proliferació dels coneguts workshop desenvolupats sobretot des de l'àmbit de la crítica artística, els quals utilitzen el terme "escola" com a referent d'un espai de comunicació, de debat, d'aprenentatge real i bàsic, de producció de sentit, i on l'espectador passa a ser un alumne actiu en formació el qual està rebent una educació des del món de l'art, s'ha generat un interès per repensar el fet expositiu, el sistema dels grans esdeveniments culturals i espectacles de presentació, i la mateixa educació.
D'altra banda, existeixen algunes institucions independents educatives com la Copenhagen Free University, la Invisible Academy de Bangkok i projectes com la School of Missing Studies, que neixen de necessitats reals i d'agents crítics individuals que decideixen desenvolupar nous models d'acció real, sense gaire visibilitat però centrats en els continguts. Aquestes iniciatives que neixen amb una forta càrrega política consisteixen en activitats realitzades en cases particulars, en discussions entre persones i en determinades actituds. Ara bé, que pot passar quan l'esfera pública, aquella que conté i genera sentit, decideix seguir el model de les propostes independents anteriors? Per un costat aquestes propostes, que es caracteritzen per no formar part d'un sistema econòmic, entren en un mercat. Per un altre costat, aquestes esdevenen referents de l'activitat institucional i existeix la possibilitat de institucionalitzar-se, és a dir, de ser absorbides per l'autèntica institució i tot el que això suposa. Per tan, veiem com el contingut i l'actitud, únics interessos d'aquestes plataformes educatives independents, estan acompanyats pel rendiment econòmic, la visibilitat i la posició dins el sistema de l'art. En aquest context és on trobem el cas de Manifesta 6, un intent fracassat d'escola independent i temporal que neix com a resposta a la invitació de pensar un projecte per una biennal, una proposta que parteix d'estructures utilitzades en la Bauhaus i en el posterior Black Mountain College, que planteja un sistema alternatiu d'educació i dels models expositius institucionals, un bon exemple de les conseqüències comentades anteriorment.
El concepte d'arxiu, íntimament relacionat amb els work in progress dels anys setanta, sorgeix com una manera immediata per contrarestar l'excedent deficitari de present participant de la creació de pretèrits presents o experiències passades. Aquest forma part de la cultura de la museïtzació, una modalitat emergent de desig de retorn de passat pròpia d'aquestes institucions, les quals conserven els referents necessaris per crear els valors culturals o processos d'identitat. Segons Foucault, l'arxiu és allò que substitueix a la biblioteca (o al museu) desapareguda. En l'arxiu la jerarquia de les fonts o els referents ja no existeix, és més, qualsevol material es pot incorporar ja que segueix la lògica de l'acumulació, no de la progressió. Els textos de l'arxiu són enunciatius, aquests han perdut la capacitat afirmativa pròpia dels textos del museu els quals afirmen valors, i esdevenen material per elaborar discursos, no són el discurs ja construït. Per altra banda, en la cultura d'arxiu hi ha contingut un projecte pedagògic centrat en el desaprenentatge, és a dir, en el no reconeixement, en allò amb que hom té vertigen de l'ignorància. Per tan, a diferència dels projectes desenvolupats en les escoles i en altres plataformes educatives fonamentats en l'aprenentatge, la proposta de l'arxiu no té la funció última d'oferir un relat amb el qual hom s'identifica, sinó que el subjecte és llença't a crear la seva arqueologia del saber sense ser governat.
Aquests dos sistemes d'organització d'imatges comparteixen el vincle entre la imatge o objecte i el subtítol. Aquesta relació és tan pròpia de la nostra cultura visual que permet afirmar que no hi ha imatge ni objecte sense subtítol, com no hi ha subtítol ni imatge sense una política o poètica. Així doncs, el sistema text-imatge es converteix en una eina completa integrada en una tradició i història pròpies de les organitzacions arxivístiques i de les organitzacions expositives. A més a més, existeixen altres coincidències i interferències formals, temàtiques i conceptuals que fan possible pensar en una tradició de creació de discurs centrat en les diferents formes d'organitzar imatges i les seves influències. Per tan, sembla inevitable que l'arxiu hagi interessat a aquells el mitjà dels quals havia estat l'exposició. Parlem de l'arxiu-exposat, una nova forma d'organitzar imatges produïda al llarg de la història, en la que la frontera entre el primer i el segon no ha estat del tot definida. Des de la Wunderkamera, la qual constitueix un espai a mig camí entre l'arxiu científic i l'exposició d'exemplars, moltes de les primeres exposicions fotogràfiques que tenien més l'aspecte d'un arxiu d'imatges disposat en el mur, que no pas el d'una exposició tal i com avui es podria entendre, els memorial sites que recorren el camí del document al monument, fins els work in progress (o arxius oberts), els actuals Consulta, Arxiu CCCB i algunes de les exposicions més recents com Stanley Brown, Post-it City, l'Arxiu Universal o una de les mostres presentades en la 28ª Biennal Sâo Paulo d'aquest any que com ens explica Ivo Mesquita "(...) al llegar al tercer piso, ahí estará la gran biblioteca sobre las bienales con los archivos de los 58 años de historia de la de Sâo Paulo y documentación de las otras 200 bienales que hay en el mundo. (...) Una crítica de la propia bienal hacia las bienales. Porque si somos responsables de esta institución tenemos que movernos". D'altra banda no hem d'oblidar les aportacions de molts artistes-arxivers que han disposat sobre el mur o en vitrines material que en altres temps estava ocult en calaixos o carpetes, i altres creadors que han utilitzat referències a materials i estructures d'arxiu per construir discursos com és el cas de l'Atlas de Gerhard Richter, de Beyond the Family Album de Jo Spence, o de la instal·lació Swiss Swiss Democracy de Thomas Hirschhorn, on perverteix les idees d'arxiu i de monument.
Molts dels interessos de la contemporaneïtat troben la seva correspondència en els arxius de les diferents disciplines científiques creats durant els segles XIX i XX. Amb aquests van sorgir gran part de les problemàtiques que estudiem en l'actualitat, és a dir, el cos, la imatge femenina, el colonialisme, l'etnografia i el nacionalisme, el poder polític i econòmic, la identitat, el gènere, la sexualitat i el control, entre altres. Per tan, si els discursos creats per l'arxiu han estat objecte de preocupació i estudi cultural contemporanis, era inevitable que la seva estructura es filtrés en tota actuació que té l'exposició de caràcter d'assaig com a suport.
Pensant en les relacions i les diferències entre les organitzacions d'imatges i texts realitzades en l'arxiu, és a dir, aquelles tradicionalment més pròpies del món científic i burocràtic, i les realitzades en l'espai expositiu les quals són més properes a comportaments artístics i culturals, cal dir que les fronteres temàtiques i estructurals d'aquestes diferències s'han diluït en molts casos i estudis al llarg del segle XX i principis del segle XXI, tal i com hem pogut comprovar anteriorment.
Arxiu i exposició, dues maneres de construir la realitat. El primer entès des de les seves formes més simples (àlbum familiar o arxiu domèstic) fins les seves complexes manifestacions institucionals, i la segona entesa des de la seva manifestació més domèstica (display d'objectes col·leccionats, composicions d'imatges familiars a la paret), passant per les Wunderkamera, i arribant a les seves versions més actuals, incloses aquelles en que els artistes han deixat de produir obres per concebre l'exposició com a tal, aquelles en les quals la manera d'exposar es desplaça de la seva perifèria per convertir-se en obra o en part inseparable d'ella, aquelles en les quals el fet expositiu que elegeix i mostra imatges es converteix en el veritable suport d'una obra basada en la simulació d'aquest procés. L'obra adopta com a suport artístic una estructura que tradicionalment havia servit per mostrar i gestionar imatges que havien de ser vistes, essent l'exposició la mateixa obra o l'objecte principal d'estudi del projecte, tal i com podem veure en algunes de les propostes presentades en el nostre projecte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada